DILLUNS 2 DE MAIG

El film s’inicia amb una nota-manifest del director: “No tinc ni cel·luloides ni cintes de vídeo. Només nombres emmagatzemats en discs durs i en forma de caixes de memòria anomenades quicktimes.” Després d'un accident que el deixà al llit durant dos mesos, Duque recupera imatges i descarts que ha arxivat durant anys. Amb ells elabora un film sensorial, compost per retrats d'amics, passejades comentades per Barcelona i un viatge al seu país natal, Veneçuela, on el caos imposa la seva llei.

Lliure, fragmentada i lírica faula autobiogràfica en la qual el director de Iván Z, conjuga materials “impurs” (trobats a Internet) i propis per a elaborar un retrat íntim del seu imaginari i els seus fantasmes. El colonialisme espanyol i la Veneçuela chavista conviuen amb el Will More de Arrebato en una pel·lícula a mig camí entre el videodiari i l'exercici de found footage.

* El passi del dia 2 estarà subtitolat en anglés.

Daisy Cutter explica la història de una nena de tot just 10 anys, Zaira, que (com altres) viu la injusticia d’una guerra, amb la perspectiva que li permet la seva tendra i ingènua mirada. Zaira recull tots els dies margarides per a un amic que troba a faltar; per no oblidar-ho, per no perdre-ho…

Història d’una avia que després de quedar-se vídua s’enfronta a les consequències del que ha sigut la seva vida: el que ha fet amb ella, a la relació amb els seus fills, a les seves pors, als seus records, a la seva soledat. Una vida que anem exprimint, sense ser molt conscients d’això, fins que un día s’acaba, i ja no hi ha marxa enrere.

Convergent: que convergeix.

“El futur és una conjectura. L'amor també.” Amb aquesta frase descriu Mauro Andrizzi la seva última pel·lícula, i seria molt difícil trobar-ne alguna de millor. En el futuro està composta de seqüències separades entre si i que, a manera de capítols o narracions curtes, ens presenten a diferents personatges que expliquen, en primera persona, una història que té a veure amb una relació amorosa. Com en tota compilació de relats, hi ha històries tristes, sorprenents, divertides i emocionants; el que mai sabrem és quins, d'aquestes persones, són actors interpretant un guió i quins ens parlen de les seves pròpies experiències. Amb una senzilla posada en escena i en un ascètic blanc i negre, Andrizzi ens parla de la naturalesa de l'amor però, sobretot, del seu enorme poder com a constructor de ficcions. “La il·lusió d'un futur brillant per venir és la fantasia que ens manté expectants”: l'esperança de l'amor que arriba, o arribarà, és allò que manté viva la promesa d'una vida millor, en el futur.